Les dones, més invisibles en el món rural

Francisca Iranzo té 41 anys i és co-titular d’una explotació d’oví a Pitarque (Terol). És mare de quatre fills (d’1, 10, 17 i 19 anys). També té cura d’un nét. La seva estructura vital és femenina i està assentada principalment en la seva mare, ella i els seus fills.

És una de les set milions de dones que viuen al camp i que s’han convertit en un grup fantasma, treballadores que no consten com a tals, empleades que no cotitzen i ciutadanes que no disposen dels mateixos serveis que les de les ciutats.

"Conciliar la vida laboral i familiar ens costa més que a la ciutat. Normalment, cuidem els nostres fills i als nostres avis", explica. Malgrat la seva llarga experiència com a ramadera, ha de fer un curs de 100 hores per a ser empresària. Se li han unit quatre dones més. Mentrestant, els marits tenen cura dels nens. "No és habitual", reconeix.

Justifica la seva actitud en que des de jove ha anat "fugint de ser una mantinguda" i admet que moltes dones "carreguen amb tot per costum". La solidaritat entre elles és clau. "En un poble hi ha més mans que en una ciutat", assegura, encara que de seguida reconeix que la seva població ha passat de 120 a 80 persones. "La gent jove no té feina i se’n va. Nosaltres ens resistim a morir".

Com Francisca, moltes dones que viuen al camp han de tenir cura dels seus majors i dels seus fills. En el temps que els queda, assumeixen la gestió domèstica i treballen al camp. No tenen vacances i, el que és pitjor, reconeixement. Són set milions de dones, la majoria invisibles.

L’article sencer a: EL PAIS



Quant a dtarrega

Espai de difusió, d’intercanvi, d’opinió, de visibilitat, de polítiques d’igualtat.
Des de Tàrrega, dones i homes construint una realitat més justa.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.